Ajuntament d´ALBAL - Informació

"La nostra història". Cronologia històrica.
Es pretén, a manera d'extracte, exposar la cronologia d'alguns fets de la nostra història.

PREHISTÒRIA:
Paleolític (Edat de Pedra): Aprox. 50.000 a. de C.
Primers pobladors, de pas, nòmades. No hi ha registres, ni vestigis.
Neolític (Pedra Nova). 4.000 a. de C.
Se suposen els primers assentaments.
Edat dels Metalls: del 2.500 al 1.000 a. de C.
Es té coneixements de cultures veïnes, però no s'han trobat restes ací.

1.000 al 500 a. de C.
Assentaments ibers. (possiblement ibers edetans).
500 al 300 a. de C.
Primeres colonitzacions cartagineses. No hi ha registres d'este passat.
300 a. de C. al 400 d. de C.
Colonitzacions romanes i domini. Encara que és un període relativament recent, tampoc hi ha registres o vestigis del seu pas.
Es desconeix si el nom del nostre poble té orígens ibers; llavors hauria de ser merament un llogaret.
Tampoc se sap si el "Camí Reial" estaria traçat sobre una antiga calçada romana.
400 al 700 d. de C.
Domini visigot. Suposem (tampoc hi ha registres) que encara el nostre poble no era més que una xicoteta alqueria o llogaret.
700 al 1238 d. de C.
Domini musulmà. Es desconeixen referències escrites. El nom "Alboayal" pareix d'origen o modificació àrab de "Albal" (el secà). Fins al moment són conjectures.
La torre àrab pertany a esta època. La seua utilitat és incerta, encara que possiblement fóra talaia o torre de sentinella (recordem que en els seus orígens hagué d'estar en un extrem de l'alqueria). L'arròs és un altre dels llegats deixats pel musulmà i que és cultiu de rigor en tota la Marjal.
1094-1102.
Regne del Cid. Es desconeixen referències o repercussions d'este breu període. (Alboayal pertany durant estos anys a la València del Cid).
1238
Jaume I conquista estes terres (quedant així baix la Corona d'Aragó). "Alboayal" és el nom que figura en el "Llibre del Repartiment", primer document escrit on s'arreplega el nom del nostre poble.
(1 de Maig) El cavaller Egidio d'Atrossillo figura com a primer propietari de l'alqueria d'Alboayal (Llibre del Repartiment), per paga de la seua col·laboració en les campanyes al costat de Jaime l.
1244
(13 de Maig) Egidio d'Atrossillo ven estes terres, a ell assignades, al Capítol de la Seu de València.
(13 d'Octubre) "Carta de Poblament" (document on s'arrepleguen les condicions, a manera de contracte, que s'oferixen les terres de l'alqueria a les persones que van a viure en les seues cases i treballar les seues terres). S'assigna a 32 famílies. En el document també figuren els noms dels caps de família.
1279
Ja es tenen notícies d'una església. Segons consta en un document es donen per a ella 72 sous i 5 diners (monedes de l'època), i en 1280 per al capellà 54 sous i 4 diners. Creiem que potser fundada per Jaume I, o en el seu nom, és la precedent de l'església Mare de Déu dels Àngels.
1289
La imatge de Santa Anna es creu de 700 anys d'antiguitat, que segons antiquísima tradició aparegué en el tronc d'una olivera.
1300-1400
Se suposa que l'Ermita de Santa Anna ja existix, perquè hi havia, o es posaren després, una serie d'importants taules pintades, suposadament en els segles XIV o XV, una d'elles atribuïda a Jacomart (de l'escola valenciana).
Desgraciadamen,t durant la guerra de 1936-39 desaparegueren. El seu estil gòtic així ho pareix corroborar també.
1519-1521
Problemes amb el conflicte de les guerres de les Germanies. Pobles veïns (Silla, Catarroja, Picassent...) se sumen a la revolta dels "agermanats". Albal no hagué de participar obertament, per la seua dependència del Capítol catedralici.
1540
El poble ha anat creixent. Albal compta ja amb unes 42 famílies, aproximadament uns 20 habitants. Es creu que el seu terme hagué de ser la mitat de l'actual, encara que no hi ha documents que ho corroboren amb exactitud.
1697
Es tenen notícies d'obres en l'Església de la Mare de Déu dels Àngels. S'inauguren este any (han sigut costejades pel poble). Posteriorment es faran altres reformes i ampliacions.
1707
La Guerra de Successió tingué forts repercussions a València. Felipe V abolí els Furs. Molts privilegis van ser danyats, la llengua valenciana entre ells. Albal no seria alié a açò.
1733
Es construïx el campanar de l'Església. Atribuït a José Navarro.
1750
Distintes reformes s'han succeït fins este moment. L'Ermita de Santa Anna s'anomena en un document d'esta època, famosa, segons es diu, pels seus prodigis.
1770
El Duc d'Híjar, propietari de la Baronia de Sollana, acollint-se al privilegi que en 1404 atorgara el rei el Senyor Martí, concedint plena llicència per a traure aigües del riu Xúquer, en els pobles limítrofs des d'Antella a Catarroja, fa la prolongació de la Séquia Reial del Xúquer que porta les seues aigües fins a Albal.
Per estos anys nostre poble compta ja amb uns 850 habitants.
1808 a 1811
La Guerra de la Independència esguita al nostre poble. A l'Ajuntament se li comunicà que la quinta corresponent s'incorporara a files, per a lluitar contra els francesos.
1841
El procés de la desamortització dels béns de l'Església porta a la subasta del patrimoni del Capítol catedralici. Passant a les mans d'industrials i comerciants vinguts principalment de València. El Capítol perd així el seu domini feudal sobre Albal.
1850
El ferrocarril València-Xàtiva està previst que passe per les nostres terres. Però no s'ha previst que hi haja estació. (En 1859 la línia València-Almansa està acabada). El nou mitjà de transport està acaparant prou interés, encara que d'una manera secundària en el que al nostre poble es referix.
1856
Naixia el 8 de desembre Carlos Ferrís Vila, que arribaria a ser una de les màximes personalitats que ha donat el nostre poble.
Fundà el sanatori de Fontilles, entre altres obres molt reconegudes, en 1909, en 1904 segons altres. Moria a Gandia en 1924. El poble, en reconeixement a la seua gran vàlua, li ha dedicat una avinguda (Av. del Pare Carlos Ferrís) i un bust seu figura en la Plaça de la Constitució.
1860
S'introduïxen els primers motors a vapor o "gas pobre" (llenya), aplicats a traure aigua dels pous. Hui en dia l'electricitat ha substituït al vapor. Els primers d'estos motors començaren a funcionar a primers de 1900.
1864
Hagué de ser any molt plujós. Les aigües devastadores del Xúquer inundaven el 4 de novembre Alzira i els pobles de les seues vores. Albal també sofrí les seqüeles, afectà a més de la mitat del terme.
1881
Albal compta amb un cens superior als 1700 habitants. Es fa una nova capella en l'església.
1885
Any negre, el còlera causà nombroses morts. Es calcula que unes 60 persones moriren a causa d'esta epidèmia.
1897
Nova inundació.
1900
La llum elèctrica comença a ser instal·lada.
1900
L'Ajuntament, sent alcalde el senyor Bautista Muñoz Sanchis, comprà a José Torres Torner un terreny per valor de 9.605 ptes. per a edificar l'actual Col·legi Sant BIai (per a esta adquisició se sol·licità un préstec al banc a llarg termini).
1915
(23 Desembre) Queda legalitzada com a obra benèfica la "Fundació Juan Bautista Esteve Muñoz". Juan Bautista Esteve Muñoz va ser alcalde en 1862. Llegà 47 fanecades. Francisco Vila Blanch gestionà la inscripció de la fundació en el Registre el 10 d'agost del 1914.
1917
(9 Octubre) Es funda el Sindicat Agrícola i Caixa d'Estalvis, hui anomenada Cooperativa Agrícola Sagrat Cor de Jesús, i Caixa Rural d'Albal.
1925
Es funda la Banda Societat "Joventut Musical Albal". Fundador: el mestre senyor Domingo Vela Alcaine.
1930 a 1939
La Segona República i la Guerra Civil portaren notables canvis a la vida del poble.

EFEMÈRIDES A PARTIR DE 1939:
En la història més recent hi ha fets quotidians que han quedat quasi oblidats. Amb esta relació volem ressaltar eixos moments que, sense ser transcendentals en la vida del poble, l'han anat marcant i formant fins com hui el coneixem. Vegem a continuació alguns d'ells.
1939
Es refà la "Joventut Musical d'Albal". Conten que per a combatre la sequera baixaven des de l'Ermita la imatge de Santa Anna i la portaven a coll pel poble. En 1939, quan recorria els carrers, unes persones la trencaren. Algú arreplegà els trossos i els portà al rector Luis Arnau Molés que manà restaurar-la, i quedà perfecta. Fa 25 anys abaixaren la imatge, i en les bodes d'or de la seua restauració. La seua antiguitat data d'uns 700 anys.
1943
Els alumnes del senyor Casot Julio Nebot dedicaren al seu mestre una placa en el carrer del seu nom.
L'edifici de l'Ajuntament, construït en 1858, a causa del seu estat ruïnós, va ser derrocat, al costat d'unes vivendes i aules escolars que estaven en la Plaça Emilio Castelar, hui Plaça del Mercat. En el solar, ja que l'Ajuntament s'ubicaria en el carrer Sant Anna número 10, es construiria l'actual Mercat.
1945
L'Ajuntament compra a Juan Puchalt Martínez l'edifici siti en el carrer Santa Anna núm. 10, destinat a seu del mateix, per un cost de 112.000 ptes.
1948
El 22 de Maig es crea la Biblioteca Municipal.
1950
Es construïxen 48 vivendes de protecció oficial conegudes com "cases barates".
En sessió del 19 d'octubre, l'Ajuntament acordà la construcció d'un monument al Pare Carles Ferrís, fill de la localitat i fundador del Sanatori de Fontilles.
1953
La Torre ha quedat inclosa en el Patrimoni Artístic Nacional, en l'Inventari de Castells, Torres i Muralles de l'Antic Regne de València. El llavors Delegat Regional senyor Salvador Ferrándiz Luna la confirmà com "Torre àrab", assenyalant el semblant amb la torre, també àrab, del poble de Godelleta.
L'Ajuntament acorda fer un Centre d'Higiene Rural i una casa per al metge.
Es funda la Unió Esportiva Albal. Té el seu camp en terrenys arrendats al costat del Col·legi Sant BIai.
1955
Es derroca un local municipal i les cases núm. 1, 3, i 5 del Carrer Lllarg (en una d'elles nasqué Matías Vila Polo) per a l'obertura del Carrer de L'Eixample al de la Mare de Déu dels Àngels i ampliada la Plaça de la Constitució. L'obra costà 111.384'86 ptes.
Supressió de la línia de tramvies València-Silla, causant considerable trastorn a la població. S'hagué d'establir parades de les línies de Catarroja i Picassent.
1956
(26 Juliol) S'inaugura el Monument al P. Carlos Ferrís Vila.
Es fa el Centre d'Higiene Rural, amb vivenda per al metge. El construí Dionisio García Campos, en terrenys propietat de l'Ajuntamen, per un cost de 121.287 ptes.
1957
(14 Octubre) Arriba la inundació a Albal. A València ha sigut molt dramàtica.
1959
Es fan 5 vivendes i 4 aules en el pati del Col·legi Sant Blai en la part que dóna al carrer Dr. Fleming.
1960
El 30 d'abril es construí el depòsit d'aigües potables. Esta instal·lació substituí al servici de 5 pous antics que assortien d'aigua a la població.
1963
S'instal·la la xarxa de distribució d'aigua potable.
1965
A l'agost hi ha escassetat d'aigua, per a pal·liar-la es prengué de la xarxa que passava per davall del recinte de l'Ermita de Santa Anna, d'un dels motors d'una comunitat de regants.
1966
S'instal·len els comptadors d'aigua potable.
1967
S'han donateste any 127 naixements, 36 matrimonis i 33 defuncions.
1968
Este any es donen 108 naixements, 46 matrimonis i 51 defuncions.
Es pavimentaren 26 carrers amb un total de 23.000 m2 i un cost de 4.000.000 de ptes., a càrrec dels veïns.
1969
L'Ajuntament comprà 3 fanecades en la partida del Ràfol de Catarroja, per valor de 80.000 ptes., destinades a depòsit de fems. Es comprà a Manuel Todera Company i germans.
(20 Juny) Naix la Caixa Rural d'Albal.
1971
S'inauguren els nous locals de la Caixa Rural d'Albal.
El Governador inaugura les noves instal·lacions de la Cooperativa Agrícola del Camí de la Foia, obres pressupostades en 3.525.245 ptes.
S'inauguren els locals de la Caixa d'Estalvis de Torrent (12 de novembre).
La instal·lació de l'enllumenat públic costa 3.000.000 ptes.
1972
L'Ajuntament compra un hort de 31 fanecades i 1 quaranté a María Sala Chapaprieta, per 5.000.000 ptes., destinades a poliesportiu.
1973
La casa sítia en la Plaça del Mercat núm. 1 es derroca perquè el Mercat forme illa.
(17 Desembre) S'inicien les obres per a la reforma de l'Ajuntament.
Provisionalment, les oficines es traslladen al núm. 1 del carrer Mestre Serrano.
Es prepara el projecte d'Escut Heràldic municipal per a Albal.
1974
(10 Febrer) Primer Trofeu "Juan Marí".
Es construïx el Poliesportiu, pressupostat en 2.245.524 ptes.
(21 Juny) Es compren a Manuel Matutano Dander 6 fanecades i 2 quarantens per 731.500 ptes., per a ampliació del Cementeri Municipal.
Es comprà a Francisco Vila Cánovas (en 1968) un camp de 14 fanecades i 1 quaranté en la partida del Cementeri per a construir un nou col·legi (el Juan Bta. Esteve Muñoz). S'escripturà el 8 d'octubre.
Es posen els primers semàfors en l'Avinguda Corts Valencianes, encreuament amb Av. Pare Carles Ferrís.
1976
Es fa l'ampliació del Cementeri.
Es fa l'edifici de la Germandat Sindical de Llauradors i Ramaders (costà 2.500.000 ptes.) sobre un solar de 256 m2.
1977
L'Ajuntament obri un pou a una profunditat de 180 m. obtenint un cabal de 3.500 l/minut.
S'inaugura el Col·legi Públic "Juan Esteve Muñoz", el cost del qual ascendix a 20.893.000 ptes.
La Cooperativa Agrícola dóna una ambulància per al servici local.
S'instal·la un rellotge carilló elèctric en el Campanar. A les 12 toca l'Ave Maria de Schubert.
S'aprova el projecte d'escut per al poble.
Al juliol s'acaba la piscina municipal.
Es crea la Falla "Poble d'Albal".
1978
En el lloc del Centre d'Higiene Rural i vivenda del metge es fa l'Ambulatori.
(21Febrer) Es posa l'actual nom al Col·legi Sant Blai. Anteriorment havia tingut altres.
1980
L'Ajuntament compra a Antonia Marí Martínez 4 fanecades i 3 quarantens per 5.400.000 ptes., per a la construcció del "Col·legi Públic Sant Carles Borromeo".
1982
La fundació pública municipal "Residència Municipal d'Ancians, Antonio i Julio Muñoz Genovés" va ser instituïda per l'Ajuntament en sessió de 19 de desembre, sobre la donació de la sra. Julia Genovés Prats.

A partir d'ací, les coses ja són molt recents i àmpliament conegudes: s'obrin nous carrers, noves organitzacions de falles, s'ha millorat el Poliesportiu amb parc infantil, s'han preparat motors perquè no falte l'aigua potable, s'han fet nous projectes urbanístics, s'ha construït una Casa de la Cultura...

Text obtingut del llibre d'Andrés Alcolea Palazón i Miguel Oller Gregori
"Albal, de Santa Anna a La Florida"

LA CARTA-PUEBLA DE ALBAL
Año 1244

Carta de Poblament d´Albal (13-10-1244)
Arxiu de la Catedral de València.
Pergamins: lligall 15 : 6 / a

Transcripció

Després que els nous senyors es possessionaven de pobles i llocs havien d'escometre la tasca de repoblar-los. Arribaven noves gents i se'ls concedia casa i terres davall certes condicions.
Els drets i deures, tant del senyor territorial, com dels repobladors, s'arreplegaven en un document notarial. A este document se li diu carta-pobla. El professor Gual Camarena la definix com un contracte col·lectiu per a la població o repoblació d'un lloc (i per al cultiu de la terra) entre el senyor i els repobladors, en el que generalment s'expressen deures i drets mutus, junt amb importants disposicions de caràcter polític, religiós, econòmic, militar i administratiu.

Els canonges oferixen als nous pobladors l'alqueria d'Albal amb els seus termes i pertinences perquè els treballen i milloren. Els repobladors, com a bons vassalls, prometen ser fidels i lleials.
Les cases se'ls concedixen lliures de tot tribut; no obstant, de les terres hauran d'entregar la quarta part de les collites normals i quantitats inferiors quan es donen dins de camps plantats d'arbres. I de figues seques la desena part!
Hauran de moldre el blat en el molí i les olives en l'almàssera del Capítol. I coure el pa en el forn que posseïen els canonges, deixant en pagament la tercera part del pa; sense que els nous pobladors puguen alçar ni molí, ni almàssera, ni forn.
Tindran, també, l'obligació de formar part de l'exèrcit junt amb els canonges.
Els primers llocs del regne que es repoblen queden subjectes al fur (o lleis) d'Aragó. En altres, l'establiment es realitza subjectant-se al fur català. A partir de 1242 (dos anys abans de repoblar-se Albal) apareix el fur valencià.
L'establiment a Albal siga realitza "ad forum et consuetidinem horta Valentia", o siga, subjectes al fur i costum de l'Horta de València.
La carta-pobla expressa que el govern del poble i l'administració de la justícia quedava en mans dels canonges. I que els vassalls no podrien proclamar ni elegir allí a un altre senyor que no foren els canonges o el CabiIde de la Seu Valentina.
Esta autoritat o poder dels eclesiàstics vindrà encarnada anys després en Ia figura del Pavorde.
Com els canonges no anaven a residir en el seu feu, en algú delegarien per a certs menesters o atribucions. I en eixe "algú" cal buscar el que poguera ser un embrió d'autoritat exercida per un veí de la localitat.
L'exercici de la jurisdicció i la partició de fruits evolucionà a través dels temps. Els canonges a poc a poc anaven soltant amarres. Com vorem més endavant, en el segle XVI ja no petxaben tant, i, a més, Albal tenia el seu alcalde, nomenat pels canonges?
Mirant la relació dels nous pobladors ens podem preguntar: d'on procedia esta gent?
Cal recordar que alguns portaven com a cognom el nom del poble d'on procedien. I encara que, a vegades, els cognoms geogràfics fallen, no deixen de ser una brúixola que orienta.
Mirant els cognoms, i estrenyent molt la cosa, podem trobar estos possibles catalans: Guillermo de Subirats, Dominico Mir, Raymundo de Fornells, Pedro de Barberano (de la Conca de Barberà?)...
Vorem què es pot esbrinar dels altres. Hem tingut la paciència -i la sort- de poder compulsar els noms i cognoms dels repobladors d'Albal amb el document que porta la relació de caps de família de Calatayud. Este document és de 1253 i la nostra carta-pobla s'atorgava nou anys abans, en 1244.
Comparant els dos documents tenim:

Repobladors d'Alball- Any 1244

Stephano Johanni
Martino Petro
Eximeno Sos
Joanni Sos
Eximeno Sos

Egidio de Daroca

Veïns de Calatayud - Any 1253

Joannis Stephani
Martinus de Petro
Eximeno de Sos
Christoforus de Sos
Uxor Joannis de Sos
P. de Daroquilla
J. de Daroca
P. Daroca

Martino, Dominico, Guillermo. Egidio, Joanni, Petro, són noms dels repobladors. Comparats amb els de Calatayud, veiem que d'un total de 1.063 caps de família hi ha:

Martino, 67 Egidio, 22
Dominico, 50 Joanni,93
Guillermo,22 Petro, 84

sense comptar els que estan en abreviatura i que poden correspondre als anteriors noms. Entre estos i altres menys freqüents hi ha un cinquanta per cent de noms iguals que els que porten els nous repobladors d'Albal. No volem dir que tals noms siguen exclusius dels biIbilitans, però si que s'imposa destacar tanta semblança.
Seguim comparant els nostres repobladors amb llocs i persones d'aquella època.
Egidio de Daroca. En 1203 hi ha un Petro de Daroca que és autoritat en Calatayud.
Pedro Moratono. Julián de Morata era síndic de Calatayud, i prop d'esta ciutat està el poble de Morata. En la província de Saragossa hi ha un altre municipi anomenat Morata. Arnaldo Vedello i Guillermo Vedello. L'investigador mossén Domínguez de la Fuente identifica Vedello amb Verdejo, i Berdello és un poblat de Calatayud.
A més, ens aclarix mossén Domínguez, que cognoms de possible procedència de la zona de Calatayud son Bomaraga i Morischa.
Ollo és un poble de Navarra i, entre els repobladors, tenim un Johanni Ollomario.
Pineda. Hi ha un poble amb este nom en la província de Barcelona, dos en la de Burgos i un altre en la de Conca. D'on podia procedir Bernardo de Pineda?
Tant Egidio de Daroca, com els Sos podien procedir de les viles del mateix nom. Viles d'Aragó.
Identificant als testimonis que firmen la carta-pobla es podria deduir d'on procedien els repobladors, perquè a vegades, estos firmants són senyors de llocs d'on isqueren gents cap a les terres valencianes i solen fer acte de presència a l'estendre's el document procurant que les condicions de l'assentament siguen favorables als seus antics vassalls.
En molts pobles es proclama patró al mateix sant que els repobladors veneraven en el seu lloc d'origen. Si el culte a Santa Anna -i a Sant Blai- no va ser decidit pel Capítol, es pot pensar que fóra establit pels repobladors com a prolongació de la devoció que ja professaven a estos sants en el seu lloc d'origen.
El detall curiós d'este document és que porta estampada la firma de cada u dels repobladors. Davant d'açò se'ns ocorre preguntar: és possible que tots saberen escriure? o caldrà pensar si firmava l'escrivà per ells? La resposta afirmativa és per a la segona pregunta.
Per la carta-pobla ens assabentem dels cultius: vinyes, oliveres, blat, lli, cànem i figues; a més se citen els "hortis", que són els camps destinats al cultiu de les hortalisses.
També tenim el primer cens de la nostra població: any 1244, 32 famílies i -com a mínim- 32 cases.

Informació obtinguda del llibre de J.E. Hernández Sanchis,
"Albal, Documents i notícies per a la història del meu poble".

	La nostra callada riquesa Del llibre de Andrés Alcolea Palazón i Miguel Oller Gregori, "Albal de Santa Ana a La Florida".
La riquesa ecològica del nostre entorn és gran. Centrant-nos en les plantes i animals que ens rodegen volem incidir sobre alguns aspectes del seu gran valor. No hem volgut fer tractat de botànica o zoologia. Només ressaltar matisos desconeguts d'este món que ens rodeja. Pel que fa a les plantes hem volgut ressaltar la seua importància per les seues útils aplicacions, les quals, la civilització actual no respecta ni cultiva en molts casos. Les espècies presentades són només una xicoteta mostra d'una riquesa, a la que per desgràcia se li presta poca atenció. Vaja la nostra dedicatòria als llauradors, gents del camp i amants d'animals i plantes, que sí que coneixen i aprecien este do de la naturalesa. Esta és una crida a com queda de molt per rescatar. El respecte al nostre entorn és el que es desprendrà d'una cosa que es coneix i se'l valora. Com mostra i introducció, a pesar de ser àmpliament conegudes, exposem les nombroses propietats de dos dels cultius més representatius de l'agricultura del nostre poble.

Arroz - Arròs (Oryza sativa). L'arròs integral, sense espellofar, és un excel·lent aliment. Els seus principals components són hidrats de carboni, matèries greixos i nitrogenats, calci, fòsfor, ferro, potassi, sodi, sofre, magnesi, clor, iode, zinc, fluor i vitamines A, B1, B2, B6. Les propietats més destacades són energètiques (alt contingut calòric), hipotensor (baixa la tensió), afavorix l'eliminació de la urea i és astringent (ajuda a tallar la diarrea). No obstant no és recomanable als diabètics i persones amb règim d'aprimament. A banda de les innumerables aplicacions culinàries pot s'aplicat de formes molt diferents, per exemple: cataplasmes de farina d'arròs per a les inflamacions de la pell; pols d'arròs (arròs triturat molt fi) per a aplicar en les parts irritades dels xiquets xicotets... Des que els àrabs l'introduïren ací, l'arròs ha sigut un aliment molt utilitzat en el nostre poble.

Naranjo - Taronger (Citrus amantius dulcis) El fruit del taronger, la taronja, és rica en vitamina C, però també aporta vitamines B1, B2, P, A; a més calci, potassi, magnesi, fòsfor, sodi, ferro, coure, zinc, manganés i brom. Entre les seues propietats destaca la de ser mineralitzen-te, tònic muscular i nerviós, antiinfecciosa, reforça les defenses naturals, és desintoxiquen-te, digestiva, protectora vascular (de la circulació) antihemorràgica, diürètica, laxant... La corfa ajuda a combatre la febra. La flor del taronger, concretament els pètals, presos en infusió ajuden a combatre refredats i laringitis (atenció quan s'usen que no estigueren polvoritzades per a les plagues, perquè poden resultar un verí fatal). En infusió com tonificants de l'estómac i dels nervis, ja que són calmants. Es recomanen a les persones nervioses, angoixades, asmàtiques o que sofrixen migranyes d'origen nerviós, migranyes, insomni, histerisme o inclús epilèpsia. Són també febrífugues (abaixen la febra), són sudoríferes i poden constituir un excel·lent vermífug (contra paràsits intestinals). La taronja, en les seues distintes varietats està indicada en les anèmies, convalescències, tercera edat, falta de gana, infeccions diverses, etc. El seu escàs contingut en sucre la fa tolerable per als diabètics.

Acedera - Paraella (Rumex crispus) A la primavera els camps humits es vine prou replets. Destaquen per sobreeixir de les restants gràcies a la seua alçària, més d'un metre poden aconseguir. Els seus fruits amb tres lòbuls i d'un color rogenc la fan fàcilment recognoscible. No es tenen referències molt exactes sobre la seua utilitat, però poden ser comestibles. Els seus llargs fulls poden resultar una excel·lent verdura, encara que un poc àcida. Es recomana prendre bullida, ja que així es dissol eixa acidesa.

Agret (Oxalis pes caprae). És molt abundant en els camps de tarongers, a l'hivern i primavera, creixen a l'ombra i els agricultors els toleren, perquè ajuden a mantindre millor la humitat i eviten també possibles gelades del sòl. Les seues flors grogues, molt cridaneres, les fan destacar fàcilment, també per la seua forma acampanada. Els seus fulls dividits en tres lòbuls és un detall més per a reconéixer-les. El seu sabor és agre, d'ací el nom de "agret". Encara que no és tòxica, no se li coneixen especials propietats.

Agulletes (Erodium malacoides) El nom que rep fa clara referència a la forma dels seus fruits acabats en un llarg bec en punta, d'ací "agulletes". Li la sol identificar a la primavera gràcies a esta particularitat, encara que hi ha diverses espècies molt semblants. Pertany a la família de les geraniacees i igual que elles són del tot inofensives. Té propietats astingents i són un poc diürètiques. Picades i en forma d'empastres sobre les ferides es diu que ajuda a curar-les i a formar pell nova. També se li reconeixen propietats contra les irritacions de gola, presa en cocció.

Apegalosa (Galium aparine) Abunda prou en terrenys humits i també és fàcilment recognoscible per la disposició especial dels seus fulls en verticilo (al voltant de la tija). Els seus xicotets ganxets fa que se prenga fàcilment en la roba, d'ací el nom que rep. El nombre de fulls és d'entre 6 i 8, per a diferenciar-la d'una altra molt semblant que té entre 4 i 5. En infusió és diürètica, tots els animals se la mengen a pesar de la seua raspositat. Es diu també que el suc de les xicotetes llavors instal·lat en les orelles que fan mal els sana. És eficaç en els problemes circulatoris de les persones majors. El seu suc fresc o en cataplasma de fulls tendres picades sobre una ferida, en cas d'urgència, pot servir per a detindre l'hemorràgia.

Bábol (Lepidium draba). És una crucífera prou abundant en els nostres camps tot just començar la primavera. Els seus xicotetíssimes floretes blanques, molt abundants, formant un dens ramell i els seus fruits en forma de cor les fa inconfusibles. La planta té el sabor un poc coent, que amarga lleugerament. No se sap que present cap toxicitat. Per cocció dels fulls s'obté una beguda refrescant i diürètica. Les llavors s'utilitzen com substitutiu del pebre, pel seu sabor coent. Més endavant parlarem també d'una germana seua, el "Morritot" (Lepidium sativum).

Blet (Chenopodium album). Pot arribar a sobrepassar els 2 metres d'alçària si es cria en camps ben abonats. Una planta pot donar més de 10.000 llavors. Està considerada com una roïna bulla que s'intenta extirpar per les raons mencionades. El seu color blanquinós (verd molt pàl·lid) dels fulls, especialment en el seu revés, la fan destacar fàcilment. Antigament les llavors es mesclaven amb ségol per a preparar una espècie de pa. Els seus fulls es poden prendre bullides com els espinacs; no oblidem que la bleda també pertany a la família de les quenopoidácees i resulten un poc laxants. (D'esta mateixa família hi ha diverses espècies en la localitat).

Cardo Borriquero. (Carduus acanthoides) (Onopordum acantium) (Carduus crispus). Baix este nom s'arrepleguen diverses espècies que diferixen molt poc unes d'altres. Presenten davall dels fulls uns certs cotons blancs. Les seues xicotetes carxofes tenen un color violaci. És molt abundant en el nostre camps a la primavera, les seues rostes es fan fàcilment el metre d'alçària. Són molt recomanables en totes les afeccions del fetge. Els fulls, una vegada retallades per a llevar-los les espines, poden menjar-se com a ensalades o bullides com a verdura.

Canya (Arundo donax). De sobra coneguda, hui va tenint una utilitat cada vegada més limitada: canyissos, tomateres, etc. Vénen a ser encara els usos més freqüents de la canya. Abans solia plantar-se en els marges de les séquies i barrancs, perquè amb els seus rizomes sostinguera les parets, evitant despreniments, que cegarien el pas de les aigües. Es pot utilitzar un cocció de rizomes (tiges subterrànies) per a exercir efectes diürètics. Els xicotets discs blancs, suaus i molt lleugers, entre els nucs (interior) poden servir per a tallar xicotetes hemorràgies, provocades per talls.

Camarroja (Cichorium intibus). Els seus floretes apareixen a principis de l'estiu, el seu color blavós les fa destacar de la resta. Esta espècie té moltes aplicacions, entre altres destaquen: com a tònica, aperitiva i estomacal, lleugerament laxant. Els fulls, les flors i les arrels es poden prendre en infusió, tant fresques com seques. Donen així una tisada amarga (en castellà és la "Achicoria"), que asseu ben després d'una menjada copiosa, actuant favorablement sobre la secreció, biliar i els càlculs de la vesícula. Els fulls frescos i tendres es poden prendre a manera d'ensalada, són estomacals i diürètiques. La corfa de l'arrel, d'una espècie germana, és la que es torra per a mesclar amb el café, afegint-li eixa xicoteta amargor al mateix temps que és tranquil·litzant. Una germana seua, a endívia o escarola (Cichorium endivia) de sabor també lleugerament amarg, és la que se sol utilitzar en ensalades i és planta cultivada.

Caramuixa (Asphodelus fistolosus). És molt fàcil de distingir per la seua peculiar floració, que abans d'obrir sembla a l'espàrrec. És molt característica de ribassos i marges a la primavera. Pertany a la família de les liliácees. A altres espècies germanes se'ls han reconegut certes virtuts, però concretament d'esta solen dir els pastors que no és molt recomanable i que no la mengen els animals (potser, segons es creu, per l'alt contingut en arsènic).

Cinc en rama (Potentilla reptans). El nom li ve donat per l'especial distribució dels seus fulls, dividides en 5 fulls. La podem trobar a partir de Març en els camps humits, a la vora de les séquies i braços. Un cocció a base de les seues arrels és astringent i ajuda a combatre la diarrea. Si és utilitzada externament, pot servir per a llavar llagues, esbaldir-se la boca i en gargarismes per a alleujar les inflamacions de gola. També està considerada com antihemorràgica, tant interna (infusió), com externament (compreses aplicades sobre les ferides). La part més activa és el cep amb les seues arrels. Els fulls tenen sabor herbaci agradable i guarda un notable semblant amb el maduixerar.

Citro (Sisymbrio irio). No l'anomenem "Ravanissa groga", ja que esta és una altra espècie diferent, germana bessona de la Diplotaxis erucoides. Els fulls d'esta planta saben a mostassa, un poc coent, semblants també al rave. Són prou freqüents en el camp a la primavera; les seues xicotetes floretes grogues i les seues llargues "fabetes" la distingixen molt fàcilment. Els fulls, quan tendres, es poden menjar en ensalada, encara que són un poc dures.

Corritjola (Convulvulus arvensis). També d'esta espècie hi ha algunes varietats (corritjola fina, borda, de fulla gran...) Es cria en les terres de labor, té les característiques de les enfiladisses. Les seues característiques flors en forma d'embut, de colors blancs o rosats li donen aspecte inconfusible. En general està considerada com a laxant, estimulant de la bilis, tònic digestiu, estant indicada en la inflamació i congestió del fetge.

Fenoll (Foeniculum vulgare). Actualment es cultiva una varietat d'esta espècie silvestre, aprofitable, especialment, pels seus embalums. Els fruits d'esta planta, que apareixen a finals de l'estiu són els anomenats "anisets", que es posen en les rosquilletes i semblants pel seu especial sabor. Les seues tiges tenen un sabor molt particular. És diürètica i aperitiva. Bullits els seus xicotets fruits són carminatius (ajuden a eliminar el flat). Com a diürètica s'usa l'arrel, fresca i en infusió.

Filibusterni (Fumaria officinalis). La planta té un aspecte fràgil i delicat, d'un color verd pàl·lid, que contrasta amb el de les flors blanquinoses o lleugerament pigmentades de morat o negre, que podem trobar ja al març. S'usa com a depurativa de la sang, gràcies al seu efecte de regulació sobre la secreció biliar, amb això s'eliminen restrenyiments crònics, el que és un requisit previ per a la curació de malalties cutànies cròniques.

Grama (Cynodon dactylon). És de tots coneguda, per ser difícil d'extirpar dels camps, a causa de les seues tiges subterrànies ris matoses. És plantat formant una varietat de "césped". Les propietats més importants d'esta planta són les diürètiques i depuratives, per el que es recomana per a combatre les malalties dels renyons. Les parts subterrànies són de sabor un poc dolç i de propietats astringents, riques en proteïnes, fècula i sucres.

Joliverda (Inula viscosa). Es cria en llocs no cultivats, inclús desmunte. Pot aconseguir el metre d'alçària i se la reconeix perquè els seus fulls pareixen com apegaloses, les seues flors, a l'estiu són de color groc. Hi ha qui assegura que resulta tòxica el menjar-la. Els fulls tenen sabor herbaci, però després amarguen. La seua olor és prou característic, fort, encara que no desagradable. El seu ús més estés és extern, per a desinfectar ferides. El cocció a manera d'infusió, s'usa com a astringents, diürètic i depuratiu. És germana de l'arnica.

Juncia (Cyperus rotundus). És de la família de la "xufa" encara que esta espècie no siga exactament comestible. Els seus tigets triangulars i els seus fulls llenguades de color verd la fan inconfusible. També són difícils d'eliminar dels camps, per les seues tiges subterrànies (xufes) o tubercles soterrats en el sòl donant lloc a la formació de noves plantes. La seua germana la "Cyperus esculentus" és la que s'utilitza per a fer la "orxata"". No se li coneixen usos o propietats específiques .

Llentilla d'aigua (Lemna minor). La seua forma i color les fa fàcilment identificables. Són unes xicotetes llentilles verdes viu. Es poden trobar en els rabeigs o entre els camps d'arròs de la marjal. Les propietats o aplicacions no han sigut molt definides.

Lletreres (Euphorbia helioscopia) (Euphorbia portlandica) (Euphorbia lathyris). Són prou freqüents en els camps a la primavera. Com el seu nom indica, quan es talla la seua tija desprén un líquid blanc, semblant a la llet que es denomina làtex. No és planta molt recomanable quant al seu ús, perquè el làtex és un poc càustic i irrita les mucoses o ulls al contacte. Se li atribuïxen propietats vomitives i purgants, però no és bo recórrer a elles.

Llitsó (Sonchus tenerimus). És l'anomenat "Llitsó fi" i que abunda prou en els nostres camps a la primavera. Les seues flors són grogues formant raspalleres. Hi ha altres espècies com el "Sonchus oleraceus" de fulls més amples. També és freqüent trobar el Sonchus aspre o "Llitsó bort" de fulls com espinosos. L'encisam pertany també a este gènere. Desprenen làtex quan es tallen les seues tiges o fulls, encara que este làtex és diferent del de les "Lletreres". De les propietats d'elles no es parla molt, però sabem que quan tendres, són perfectament comestibles. Se les pot trobar pràcticament durant tot l'any en camps erms, marges o un clar badall en les parets (Sonchus Tenerrimus): encara que és més freqüent vore abundantment a la primavera i estiu.

Malva (Lavatera cretica). L'espècie que apareix en el dibuix és prou freqüent, però la que més abunda en els nostres camps és la "Lavatera cretica", recognoscible pels seus fulls semblants a les del gerani, arredonides (a); d'altra banda (flors i fruits) són molt semblants. Les flors s'utilitzen en infusió contra la tos i la gola irritada. Es pot utilitzar també en forma de cataplasmes per a ablanir furóncols. En cocció i adornada amb oli es pren per a regularitzar les funcions intestinals, per ser lleugerament laxant. Aplicat a les malves es coneix un refrany popular que diu: "Amb un hort i un malvar hi hi ha medicines per a una llar".

Morella roquera (Parietaria officinalis). El seu nom li ve pels llocs on sol créixer: entre els clavills de les parets (parietaria, de paret), en els murs... Els seus fulls blans i suaus són recognoscibles perquè s'agarren fàcilment a la roba. És utilitzada en les afeccions de les vies urinàries; es diu que prenent un temps prolongat en infusió es combaten les arenes i càlculs, que va dissolent, sent expulsats a través de l'orina. També està indicat per a combatre inflamacions, tant internes com externes (irritacions dels ulls...). Una germana molt semblant és la "Parietaria judaica" de semblants propietats.

Morritort (Lepidium graminifolium). L'aspecte general li dóna un aire delicat. Les seues xicotetes floretes blanques (crucíferes) i els seus llargs i ramificats tigets la fan fàcilment recognoscible. Els fulls u tiges tenen un sabor coent, que recorda el dels raves. Es pot menjar fresc en ensalada. És aperitiu, tònic estomacal i diürètic. Les llavors, especialment, s'empren com la mostassa, tant per a empastres com per a condiment. Una altra germana molt semblant és la "Lobularia marítima", de fulla més ample i flors més grans.

Ortiga (Urtica urens). De tots coneguda per l'especial fama que l'acampana, deguts al seu aspecte agressiu (xicotetes espines) i els seus resultats (coentor). No obstant les seues propietats són múltiples. Bullida o crua és rica en minerals. Combat el reumatisme i la diabetis, estimulant les secrecions del pàncrees i la bilis.

Orelletes de rata-Ortiga borda (Mercurialis annua). És molt freqüent vore en els camps a la primavera, en marges i en general on puga tindre un poc d'ombra i humitat. No és de flors molt vistoses i els seus fruits són xicotets (a). Pertany a la família de les euforbiácees a igual que les "Lletreres" o el ricí, el que ens dóna una idea dels seus pocs recomanables propietats i usos. La planta crua és purgant, per això requerix precaució. Seca o bullida és inert.

Plantatge (Plantago lanceolata) (P. Major) (P. Media). Estes tres espècies són les més característiques. Sobretot el menor i el mitjà. A la primavera és molt abundant en certs camps, marges i terrenys erms. El que pocs saben és la gran quantitat d'aplicacions que té: és astringent, calma la tos, és cicatritzant i antihemorràgic, combat les afeccions de la boca (rentades), contra les malalties del fetge, contra la laringitis i inflamacions en general, etc..., a banda de ser perfectament comestible.

Raspassayo (Picris echioides). És fàcil de reconéixer pels seus grans fulls a manera de llengües cobertes de xicotets rostets. Les seues flors grogues apareixen al final de la primavera i sol créixer en llocs herbosos i marges on hi haja un poc d'humitat. Els fulls bullits són perfectament comestibles i tenen propietats antidiarreiques.

Ravanell (Capsela bursa-pastoris). El nom de "bursa-pastoris" o "bolsa de pastor" o sarró li ve de la forma del fruit que sembla un sarró. En altres llocs se li denomina també "pala de formiga". Té el mateix hàbitat que la ravanissa. En general està indicat com antihemorràgic. Si s'extrau el suc de la planta banyant un cotó pot detindre eixes típiques xicotetes hemorràgies. Les llavors es poden utilitzar com les de la mostassa. També és comestible.

Ravanissa (Diplotaxis erucoides). Florix pràcticament tot l'any. Les seues xicotetes floretes blanques de quatre pètals i els seus fruits en forma de xicotetes favetes la fan inconfusible. El seu sabor la fa assemblar-se al rave i és que en realitat pertany a la mateixa família. És comestible. Els seus fruits són un poc coent.

Verdolaga (Portulaca olerácea). És prou coneguda per les seues tiges a arran de sòl i carnosos a igual que els seus fulls. En realitat un 95% del seu pes és aigua, per això la trobàrem ací on l'aigua no sol faltar. És perfectament comestible. En altres èpoques es menjava com a ensalada; té un sabor lleugerament vinagrós. És diürètica i actua molt beneficiosament en les irritacions en general de les vies urinàries.


	ACTUALITAT
	Revista 'El Replà'

	INFORMACIÓ
	Com arribar...
	Història
	Patrimoni
	Festes
	Associacions
	Postals
	Cultura
	E.P.A.
	O.M.I.C.
	C.I.J.
	Esports
	Estadístiques
	Telèfons d'Interés